Noves formes farmacèutiques i vies d'administració de levodopa

Malgrat que la malaltia de Parkinson (MP) fou descrita ja fa 200 anys, segueix sent un repte el maneig terapèutic del deterior progressiu que experimenten els malalts, per la progressió de la patologia i la pèrdua de neurones dopaminèrgiques nigrals i per les complicacions motores i no motores que s'esdevenen. Això no obstant es compleixen 50 anys, i és motiu de celebració, de la revolucionària aplicació clínica de la levodopa per al tractament simptomàtic de la malaltia. Un èxit de la neurofarmacologia. Si bé disposem, a dia d'avui, de diversos agents terapèutics (selegilina, rasagilina, entacapone, agonistes dopaminèrgics) de tots ells, malgrat ser el més vell, la levodopa segueix sent el més efectiu. Ara bé amb el tractament perllongat i l'avanç de la malaltia la seva eficàcia es redueix i apareixen complicacions motores i no motores (neuropsiquiàtriques com la psicosi, al·lucinacions, trastorns del control d'impulsos, entre d'altres), en part relacionades amb la biodisponibilitat i amb les fluctuacions irregulars dels nivells plasmàtics de la levodopa. Això ha motivat la recerca de noves formes farmacèutiques i noves vies d'administració d'aquest fàrmac.